EL MOLL MEDIEVAL

Moll medieval cap al 1930
AMSFG. Col•lecció Municipal d’Imatges (Autor desconegut)

  Arran de la construcció a Barcelona, l’any 1439, del primer port artificial es va començar a plantejar la construcció del de Sant Feliu de Guíxols. La iniciativa va quedar estroncada per la guerra civil catalana (1462 – 1472). Finalment, no va ser fins l’any 1493, amb un reial privilegi atorgat per Ferran II, que es pogué aixecar el moll situat a recer del promontori dels Guíxols.

Moll medieval a mitjan anys 60
AMSFG. Col•lecció Municipal d’Imatges (Autor desconegut)

Mol medieval durant la dècada dels anys 60
AMSFG. Col•lecció Municipal d’Imatges (Autor desconegut).

LLEGENDA SANT FELIU

AMSFG. Fons Espuña – Ibañez. Autor: Ricard Mur.
Escletxa de la cova del Sant, sota el promontori dels Guíxols.

  El nom de Calassanç correspon a la platja damunt la qual es va construir el moll del port. Popularment es diu que aquest topònim prové de cala del Sant, en relació amb el martiri de Sant Feliu l’Africà que va predicar en les nostres contrades durant el segle IV. Una tradició escrita segles després de la seva mort assenyala el seu martiri al turó dels Guíxols, des d’on fou llançat al mar amb una roda de molí lligada al coll i salvat pels àngels que el van dur a la badia a través de la cova que hi havia sota el turó. D’aquí arrancà el perillós salt de la mort, un costum del jovent guixolenc que, al crit de “valga’ns Sant Feliu!”, es llençaven al mar des de l’esperó i creuaven nedant l’esquerda natural que hi ha a sota el penyal, travessant-lo des de la platja de Calasanç fins a la badia.

AMSFG. Fons Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols. Autor: Lluís García.
Clau de volta de l’església parroquial de Nostra Senyora dels Àngels amb una imatge de Sant Feliu.

CASES DE PESCADORS

AMSFG. Fons Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols. Autor: Desconegut.
Façana d’una casa del carrer de la Barceloneta (1970)

 Els habitatges d’aquest carrer de la Barceloneta, constituït a finals del segle XVIII, estan formats per unes cases de dimensions més aviat reduïdes. En alguns casos un magatzem o cobert acompanyava la típica caseta de planta baixa i pis. Aquests magatzems servien per guardar els estris relacionats amb la pesca (fins i tot algun bot). La majoria dels primers habitants d’aquestes cases estaven relacionats amb la feina a la mar, ja fossin pescadors o bé menestrals dedicats a les indústries auxiliars (salaons, confecció de xarxes, etc.). Aquest sector era conegut popularment també pel Nou Noé, nom d’una taverna que es va inaugurar el 1887 al carrer Jacint Verdaguer i que es va traslladar posteriorment al carrer Sant Ramon.

AMSFG. Fons Francesc Llorens. Autor: Francesc Llorens.
Llagut de pesca a la platja de Sant Feliu de Guíxols (1920 – 1930).

AMSFG. Fons Francesc Llorens. Autor: Francesc Llorens.
Retrat d’un grup de pescadors triant el peix a la platja de Sant Feliu entre els llaguts de pesca (1920 – 1930).

EL BATEIG DE LA COSTA BRAVA

Costa des de la punta de la Cova fins a cala Vigatà amb l’ermita de Sant Elm, cap al 1965
AMSFG. Col•lecció Josep Escortell (Autor: J. Cebollero)

  El topònim Costa Brava és una creació relativament recent. Aquesta denominació va ser creació del periodista i escriptor Ferran Agulló (Sant Feliu de Guíxols, 1863 – Santa Coloma de Farners, 1933), àlies “Pol”. Agulló la va utilitzar per escrit per primer cop en un article publicat a La Veu de Catalunya el 12 de setembre del 1908. El baptisme de la Costa Brava és un fet ple de controvèrsia. Una tradició situa el lloc d’inspiració a l’ermita de Sant Elm de Sant Feliu de Guíxols, fet que es commemora en el monòlit que hi ha en la mateixa plaça de l’ermita i que fou inaugurat el 29 de setembre de 1963. Ferran Agulló va néixer a Sant Feliu de Guíxols, on va viure fins que –als 22 anys- va establir el seu despatx d’advocat a Girona, on es va traslladar. Tanmateix continuà vinculat a la nostra ciutat, on residia temporalment, sobretot a l’estiu. Agullló, tot sovint, manifestava els seus lligams i la seva estimació per Sant Feliu. És molt possible que Agulló hagués proposat el topònim en ambients i situacions diferents. El que és rellevant és que, a banda dels lligams personals amb la ciutat de Sant Feliu de Guíxols, Ferran Agulló sentia gran admiració pel seu paisatge i, concretament, per Sant Elm. I que la ciutat i el seu entorn foren una important font d’inspiració al llarg de la seva trajectòria com a periodista i com a poeta.

Punta de Canyet i platja, cap al 1960
AMSFG. Col•lecció Josep Escortell (Autor: Meli)

Costa entre Sant Feliu de Guíxols i Tossa de Mar vista des de la cala de les Penyes, cap al 1960
AMSFG. Col•lecció Josep Escortell (Autor desconegut).

L’ERMITA DE SANT ELM

Ermita de Sant Elm cap al 1930
AMSFG. Col•lecció Municipal d’Imatges (Autor desconegut)

 El 1203 el rei Pere el Catòlic va autoritzar l'abat del Monestir a bastir una fortalesa o torre on actualment hi ha l'ermita. No obstant, es considera que es va construir al segle XV i que el nom de Sant Elm li va posar l'abat Bernat de Torroella, quan en el seu retorn de Gènova i Florència, el seu vaixell va perillar a causa d’una tempesta. Al segle XVI va esdevenir una autèntica fortificació amb quatre torres als angles, una al centre del recinte i uns murs molt sòlids. Al final del segle XVII el castell de Sant Elm pràcticament va ser destruït per l’exèrcit francès.
El 1723, amb el permís de l'abat del Monestir, l'Ajuntament va reconstruir l'antiga capella i la va dedicar a la Mare de Déu del Carme -Verge del Bon Viatge-, i el 1726 els jurats de la vila van fer el vot de dedicar una festa anual en honor als dos patrons. L'any 1860, amb la desamortització, la capella va passar a ser propietat de l’Ajuntament i va ser venuda a uns particulars. Entre 1922 i 1931, Pere Rius i Calvet va promoure la urbanització de la muntanya i els banys de Sant Elm; també va impulsar la restauració de l’ermita, inaugurada el 25 de juliol de 1929. Durant la Guerra Civil, van ser destruïts l'altar barroc i el museu annex.

Retrat davant l’ermita de Sant Elm durant la restauració promoguda per Pere Rius i Calvet, al principi dels anys 20
AMSFG. Col•lecció Espuña-Ibáñez (Autor desconegut)

Racó de Garbí i muntanya de Sant Elm el 1885
AMSFG. Col•lecció Espuña-Ibáñez (Autor: Jaume Bertran)

LES DRASSANES GUIXOLENQUES

Bricbarca Galofre en cosntrucció a les drassanes de la platja de Sant Feliu (1871)
AMSFG. Fons Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols. Autor: Desconegut.

  Durant el segle XIX els mestres d’aixa guixolencs construïren, a les diverses drassanes de la platja de Sant Feliu de Guíxols, més de 40 vaixells destinats al comerç amb Amèrica i el Mediterrani, així com prop de 200 llaguts de pesca. L’embarcació més gran construïda a la platja de Sant Feliu durant aquell segle fou la fragata Antonio, de 850 tones d’arqueig. Bergantins, pollacres i goletes, constituïren la columna vertebral d’una flota que portà el nom de Sant Feliu arreu del món i crearen un somni amb aromes de rom i so d’havaneres que encara perdura. Durant el segle XX va continuar la tradició constructiva naval. Les drassanes Mallol s’aixecaren al racó de Llevant. Al mateix indret el mestre d’aixa Ramon Gay construiria diversos vaixells de fusta i, fins i tot, una empresa italiana va construir dues embarcacions amb buc de ferro, el Polar i l’Antares.

Platja des de Garbí, a principis del segle XX. Al centre de la imatge el cobert de les drassanes, davant de la rambla Vidal.

AMSFG. Col•lecció Municipal d’Imatges (Àngel Toldrà)

Les drassanes Mallol al racó de Llevant de la platja de Sant Feliu amb el veler Sant Jordi en construcció (1918 – 1921)

AMSFG. Fons Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols. Autor: Desconegut.

Platja amb barques de pesca i xarxes esteses, al centre, el cobert de les drassanes. Principis del segle XX.

AMSFG. Col•lecció Municipal d’Imatges (Autor desconegut)

Veler a la platja de Sant Feliu pocs moments abans de la seva avarada (1870 – 1880)

AMSFG. Fons Espuña – Ibañez. Autor: Desconegut..

LA DRASSANA REIAL

Navili en construcció
Làmina de l’Àlbum del Marqués de la Victoria
Generalitat de Catalunya. Museu d’Arqueologia de Catalunya (Girona)

  L’any 1717 Felip V va encarregar la construcció de vaixells de guerra per a l’Armada Real al comte de Bergeyck, home de confiança del rei; a Antonio Gaztañeta, tinent general; i a José Patiño, intendent general de Catalunya. La drassana i parc reial es va situar a l’arenal de la platja de Sant Feliu i va acollir, en els anys successius, la construcció de fins a tres navilis de línea, els més grans promoguts pel monarca a la península ibèrica. Els vaixells que van ser construïts eren el Real San Felipe, el San Bartolomé (àlies el Cambí) i Nuestra Señora de Montserrat (àlies el Cathalán). L’obertura de la drassana militar va comportar grans canvis a la vida de la població. Tant per la ocupació de la façana marítima de la vila per part de les instal•lacions del parc com per l’arribada d’una gran quantitat d’operaris, tècnics, tropa i oficials.

Vista general del passeig del Mar durant el primer terç del segle XX. El parc de la drassana reial del segle XVIII abastava la platja entre la riera del Monestir i la riera del Portalet així com l’actual passeig del Mar, aleshores inexistent.

AMSFG.. Col•lecció Municipal d’Imatges (Àngel Toldrà)

Platja i passeig del Mar cap al 1900. La drassana reial s’instal•là entre la riera del Monestir, a l’extrem de Garbí de la platja, i la riera del Portalet, que desembocava davant de l’actual rambla del Portalet. Al centre de la imatge hi ha el cobert de la drassana que encara existia durant el segle XIX i que se situava davant de la rambla Vidal.

AMSFG. Col•lecció Municipal d’Imatges (H. Barroso)

LES PRIMERES DRASSANES

Pergamins reg008 DRASSANA (arx).jpg

Detall del pergamí del 5 d'octubre de 1258, on l'abat Gerald del Monestir de Sant Feliu de Guíxols resolgué concedir a la vila un indret ben escaient per a tenir-hi la seva drassana. L'indret escollit es localitzaria a la platja, al costat de la riera del Monestir.

  El 1258, l’abat Gerald de Sant Feliu de Guíxols va fer concessió d’un terreny per a la creació d’una drassana, entre la riera del Monestir i la plaça del Mercat, en la qual van ser construïts tot tipus de vaixells. L’any 1282, durant el regnat de Pere III el Gran, es van construir “naus, llenys, tarides i galeres” a les nostres drassanes, d’acord amb la política d’expansió per la Mediterrània empresa pel rei català.

Durant el segle XV Sant Feliu de Guíxols va constituir un referent en l’àmbit de la navegació. Comptava amb una llotja -documentada des del 1402- on els mercaders deliberaven sobre els seus assumptes. El 1443 Alfons IV el Magnànim va autoritzar que Sant Feliu de Guíxols tingués Consolat de Mar, que competia directament amb el de Barcelona i que va existir fins el Decret de Nova Planta (1716). L’any 1493 Ferran II el Catòlic concedí el permís per a la construcció del moll medieval.

En la primera meitat del segle XV es van fabricar tres galeres, una de les quals va ser la Grande Real, la més gran construïda fins aleshores, amb capacitat per a 1.500 bótes. Alhora, els mestres d’aixa de Sant Feliu eren requerits sovint a Barcelona per construir embarcacions.

Vista de la platja amb la desembocadura de la riera del Monestir en primer terme, cap al 1910. Aquest fou l’indret on estaven instal•lades les drassanes del segle XIII.

AMSFG.. Col•lecció Municipal d’Imatges (Àngel Toldrà)

Vista general de la platja al final del segle XIX. Les primeres drassanes s’estenien al sorral de la platja –encara no existia el passeig del Mar- a partir de la riera del Monestir fins a l’alçada de la plaça del Mercat.

AMSFG..Col•lecció Espuña-Ibáñez (Autor desconegut)

LA PLATJA I ELS PESCADORS

La platja de Sant Feliu plena de llaguts de pesca i xarxes esteses (1910 – 1920).

AMSFG. Fons Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols. Autor: Desconegut.

  Durant la dècada de 1950, en iniciar-se l’arribada del turisme, les platges van començar a ser ocupades pels estiuejants. Fins aleshores, havien acollit les embarcacions i els ormeigs de pesca. Eren l’escenari on transcorrien una part de les tasques i de la vida dels pescadors i les seves famílies. A la platja es desmallava la captura, es triava el peix, s’estenien les xarxes i s’arreglaven els aparells. Els barris dels pescadors eren la Barceloneta, a Llevant, i el Raig, a Garbí.

Barques de pesca a la sorra de la platja de Sant Feliu (1958 – 1965).

AMSFG. Col·lecció Espuña-Ibáñez. (Autor desconegut)

La platja dels pescadors, amb el Salvament al fons i diversos velers fondejats a la badia (1889 – 1900)

AMSFG. Col·lecció Espuña-Ibáñez. (Autor desconegut)

SALVAMENT

Caseta de la Junta Local de Salvament de Nàufrags cap al 1900

AMSFG. Col·lecció Municipal d’Imatges (Autor desconegut)

 
L’any 1886 diverses personalitats de Sant Feliu de Guíxols van emprendre el projecte de construir una estació per al salvament de nàufrags. Sis anys abans havia nascut a Madrid la Sociedad Española de Salvamento de Náufragos (SESN), apadrinada per la reina Maria Cristina. El 1887 es decidia que l’emplaçament de la caseta seria la punta dels Guíxols, ja que es trobava al centre de la badia, entre la platja de Calassanç i la de l’Abric. El primer president de la Junta Local de la SESN va ser Joan Casas i Arxer, un dels promotors del tren de Sant Feliu de Guíxols a Girona. El 1889 es va començar a construir la caseta del Salvament i es va acabar l’any següent. L’any 1898, quan ja comptaven amb l’equipament necessari, van comprar el bot salvavides, que va ser anomenat Miquel Bohera en honor al guixolenc que al segle XVI fou mereixedor del càrrec de capità general de la marina espanyola. La benedicció i l’avarada es van fer el 23 d’agost d’aquell any. L’any 1901 es va construir una segona caseta al peu del turó dels Guíxols, ja que la primera resultava massa allunyada del mar. Amb la construcció del port comercial i el seu espigó, la badia ja quedà més a recer i, per tant, la institució del Salvament ja va quedar en segon terme.

Retrat d’un grup davant del bot i la caseta de Salvament de Nàufrags al final del segle XIX

AMSFG. Col·lecció Espuña-Ibáñez. (Autor desconegut)

Bateig del bot Miquel Bohera per al salvament de nàufrags, el 23 d’agost del 1898

AMSFG. Col·lecció Espuña-Ibáñez. (Autor desconegut)

Bateig del bot Miquel Bohera per al salvament de nàufrags, el 23 d’agost del 1898.
AMSFG. Col·lecció Espuña-Ibáñez. (Autor desconegut)

Racó de Llevant i pujada al Salvament cap al 1890. A l’esquerra, el desaparegut Llatzaret, on feien la quarantena els tripulants procedents de vaixells amb malalties infeccioses

AMSFG. Col·lecció Espuña-Ibáñez. (Autor desconegut)

EL RACÓ DE LLEVANT: PORT NATURAL

AMSFG. Fons Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols. Autor: Desconegut.El racó de Llevant ple de treballadors realitzant feines de càrrega i descàrrega de mercaderies d’una barca de mitjana (1899 – 1905).

  La badia s’havia utilitzat com a port natural ja des de l’antiguitat. Al segle XV, Ferran II el Catòlic va autoritzar la construcció del moll medieval i, al segle XIX, es va demanar en diverses ocasions la construcció d’un dic per protegir la badia. El 1904 es van començar les obres del port modern, inaugurades per Alfons XIII. La construcció va acabar el 1918, però el 1920 encara s’hi van fer algunes obres. Fins aleshores, era habitual veure com els camàlics feien la càrrega i descàrrega dels vaixells al racó de Llevant.

AMSFG. Fons Josep Colomer. Autor: Desconegut.
El racó de llevant amb els norais en primer terme. Al fons, la platja amb els llaguts dels pescadors i les xarxes esteses a la sorra (1920 – 1928).

AMSFG. Fons Santiago Güitó. Autor: Desconegut.

Quadre del pintor Pons Martí representant el racó de llevant. A la dreta, el llum de petroli que servia de far als mariners (1850 – 1900).